La veritable història de Neró

L’últim Juli-Claudi real

Al 12 d’Octubre de l’any 56 d.C. a Roma moria Tiberi Claudi César August Germànic, més conegut com l’Emperador Claudi. A l’any 49, Claudi es va casar amb la seva neboda Agripina. Era el seu quart matrimoni. Agripina tenia un fill amb un senador, però va aconseguir que Claudi l’adoptés com a fill propi. Aquest noi seria conegut més endavant com a Neró.

Agripina, que pretenia que Neró aconseguís el poder, va enverinar amb bolets verinosos a Claudi, però aquests només li van causar uns problemes intestinals. Poc després Agripina va tornar a provar assassinar a Neró utilitzant la mateixa tècnica dels bolets i el resultat va ser l’esperat. La nit del 12 d’octubre de l’any 56 D.C, Claudi moria i cedia el poder al seu fill adoptiu Neró, en detriment del seu fill natural del seu tercer matrimoni, anomenat Britànic.

Neró al poder

Quan el jove Tiberi Claudi Neró Dominicà César, es a dir Neró, de 16 anys, va pujar al tro de Roma, es va trobar davant d’un imperi immens, de fronteres inabastables, però amb problemes interns molt grans. La noblesa romana desitjava més poder i els pobles del nord no volien compartir les seves terres amb els romans.

Tot i així, Neró era fort i aquest caràcter el va demostrar repetides vegades, enfrontant-se directament amb senadors que li eren contraris. Els seus detractors l’anomenaven, entre d’altres coses “L’escòria del poble “ i això no ajudava a Neró a llaurar-se una bona imatge de sí mateix.

Els seus esforços no van ser grans per evitar les mirades de la noblesa o dels ciutadans, ja que les seves contínues borratxeres, els nombrosos episodis de escàndols sexuals en els que es veia involucrat i la ja ben coneguda ira que no podia controlar, van ajudar a crear una imatge ben allunyada del que qualsevol emperador esperaria de sí mateix.

El que va realment acabar amb la imatge pública de Neró, especialment dins dels cercles de més poder a roma, va ser la suposada relació incestuosa amb la seva pròpia mare, Agripina i els diversos episodis d’assassinat que es van aleshores cometre. Es diu que Claudi podria haver estat mort per Neró, en comptes de per Agripina, però no s’ha pogut confirmar mai. Tampoc era oficial, tot i ser un rumor molt extés entre la noblesa romana, que l’assassinat d’Agripina, mare de Neró, havia estat encarregat per l’aleshores emperador de Roma. Britànic, germanastre de Neró i fill natural de l’anterior governant, va ser assassinat per Neró, ni tan sols es va prendre la molèstia d’ordenar la seva mort.

Altres assassinats comesos per Neró van arribar més lluny del que ningú pogués esperar mai. La seva primera dona, Octavia, filla de Claudi i germana del ja desaparegut Britànic, estava en un avançat estat de gestació. A les seves entranyes duia qui hauria de ser el sisè emperador de la dinastia Julia-Claudia, però en un atac d’ira, Neró la va patejar fins matar-la. Òbviament les esperances de descendència van desaparèixer en aquest moment.

El senat no aprovava el govern de Nero i va planejar en diverses ocasions plans que podrien acabar amb l’Imperi o almenys amb la dinastia Julia-Claudia. Ja aleshores sonava un nom com a possible relleu; Vespasiá, de la que després seria la dinastia Flavia.

Neró va tenir notícies d’aquestes confabulacions, i va dur a terme, en dos ocasions, matances de senadors que van afligir tota roma.

L’altre vida de Neró

Neró no només era dèspota i violent. Tenia un costat cínic i sarcàstic, que en molts casos servia per amagar la seva personalitat depravada. En una ocasió es va disfressar de dona i va simular un casament amb Pitàgores. Més tard es va ajuntar amb un jove llibert, Esporus a qui va fer castrar per convertir-lo en dona.

D’altra banda, Neró va ser sempre reconegut com un governant que, fora de l’àmbit privat, va ser ben vist entre la gent de menys poder adquisitiu de l’imperi. Especialment a l’Orient de l’Imperi, les classes més baixes gaudien d’un govern que mai els havia afavorit tant com fins aleshores. Però aquesta només era una de les cares de la moneda. Els cristians van patir durant l’època de Neró, la persecució més violenta que havien patit.

Les guerres d’independència també van estar molt freqüents a l’última època de la dinastia Julia-Claudia i van comportar els pitjors mals de cap a Roma.

L’incendi de roma

Un dels passatges més famosos de la història de Roma és la del gran incendi de la capital de l’imperi a l’any 64. Es diu que durant els 9 dies que va durar el foc, Neró no va fer res. En aquella època Neró escrivia un poema sobre la destrucció de Troya després de la Guerra. Els seus detractors van acusar-lo de provocar l’incendi per trobar la font d’inspiració que necessitava per escriure la seva obra. Altres van ser més realistes i van assegurar que els plans urbanístics de Neró van ser la causa per la qual el foc va ser provocat.

La realitat ens diu que l’incendi va ser, segurament, fortuït. Es va provocar a un magatzem i es va estendre ràpidament pels turons propers. Els carrers estrets i la massa de gent en fuga va ajudar a propagar els morts. Neró, però va invertir molts diners en la reconstrucció de Roma i en l’ajut als damnificats.

La fí de Neró

Després de les revoltes a les províncies i d’un intent de canvi en les estructures polítiques, Nerò es va trobar sense suport. De fet va començar una mena de guerra civil que pretenia canviar l’ordre de l’imperi. El 6 de juny de l’any 68, Neró, que es trobava a les afores de roma, es va suïcidar, abans de ser empresonat pels seus rivals. Vespasià va ser qui va, després d’un any d’anarquia, reinstaurar el poder a Roma i qui va fundar la dinastia Flavia, que representaria una nova etapa de l’imperi, on l’autocràcia ja no tenia lloc. L’emperador boig va morir i amb ell la tirania de temps passats.